Als primers decennis del s. XIX l'alguerès havia acabat de perdre la sua oficialitat -i consegüent prestigi- de llengua escrita, substituït amb l'italià, i després d'aquella època s'és mantengut pràcticament sempre en l'àmbit, per certs aspectes fecund però limitat, de l'oralitat. Única excepció els textos catequístics de la Doctrina Cristiana, que, estampats per l'última volta l'any 1850, tengueran vigència i sigueran oficialment emprats a la iglésia fins al principi del Nou-cents. Però podem afirmar que fins quan la societat era fonamentalment oral, l'alguerès era encara una llengua reina. Quan la societat és canviada, amb la -benvenguda- escolarització de massa i l'ampliament dels contactes amb el món a través principalment de la pàgina escrita (jornals, revistes, llibres) i dels suports audiovisuals, la nostra llengua s'és retrobada sempre de més a ésser -o a ésser considerada-, emprant una bella i trista expressió popular, «pobra en terra neta», quasi que parlar-la siguessi exclusivament una manifestació d'ignorància i de baixa condició economicosocial: un idioma despreciat per les sues limitacions, finsament damnós per qui voliva estudiar i doncs millorar la posició social pròpia i de la sua família. Aquesta era la mentalitat comuna, lo postulat d'una malentesa gana de progrés de moltíssims algueresos.

Tota la història de l'alguerès no-oral, diem així, a partir del Primer Retrobament de la segona meitat del Vuit-cents revela la recerca d'una llengua escrita que no arriba mai a estructuració i definició coherents i sistemàtiques d'un, diguerívem, subestàndard alguerès d'àmbit restringit. Les gramàtiques alguereses, escrites en italià, del Palomba (1906) i del Pais (fi del 800-principi del 900, publicada pòstuma l'any 1970, amb dues anticipacions en català a la revista Catalonia del 1906), los escrits gramaticals de Joan de Giorgio Vitelli en italià (posteriors al 1906 i inèdits fins al 1996) i d'Antoni Ciuffo (1906, en català) del mateix període, tots antecedents a la normativa unificadora de Pompeu Fabra, nos mostren un esforç continu d'aproximació a la forma ortogràfica del català del Principat, amb diverses variacions i intensitat. Les característiques fonètiques, morfològiques i sintàctiques peculiars de l'alguerès hi consten, però no sempre sistemàticament i, de tant en tant, amb equívocs. Segurament Joan Pais és la persona que més de tots les reprodueix amb una fidelitat que qualsessia alguerès pot notar immediatament també avui i amb un esforç modern i perspicaç d'acostament ortogràfic al català continental sense que, però, la llengua local n'ixi transformada.
Si examinem los escrits publicats (lletres personals, poesies, rondalles, cançons) a partir dels anys 50 del s. XX, o sigui uns anys després de l'obra normalitzadora del Fabra (1932), notem encara vacil·lació i incoherència, probablement inevitables, que sovent perjudiquen l'expressió natural algueresa, a voltes modificant-li la morfologia i inventant formes que no corresponen a la fonètica local, altres voltes integrant-la sense criteris aparentment ben fixats amb els catalanismes que els autors coneixeven per haver llegit obres en català (de narrativa o poesia, gramàtiques, diccionaris, periòdics, etc.) o per pràctica de correspondència escrita personal. O sigui que els algueresos cultes, fins pràcticament avui mateix, si escriuen per ésser llegits als Països Catalans a fores de l'Alguer, cerquen d'escriure en un català estàndard que sovent mostra característiques -volgudes o no- alguereses, o escriuen en un alguerès amb substancials correccions preses de l'estàndard, sense que se'n comprengui sempre el criteri de composició.
Poguerívem diure que cada u se construeix un sistema lingüístic personal de comunicació intercatalana en base a les pròpies experiències i capacitats personals.

I l'alguerès per ell mateix?

És sempre estat difícil escriure, amb la grafia deguda, l'alguerès dirigit únicament als algueresos. Les sues característiques fonètiques, sobretot, i l'habitud de llegir-lo escrit prevalentment en grafia italiana, poden desorientar un lector ocasional. És complicat, per qui no hi sigui habituat, reconèixer fàcilment metàtesis, rotacismes, assimilacions, despalatalitzacions, epèntesis, reduccions, etc., normals en la llengua oral, de paraules com processó, buidar, pedaç, ple, saludar, dormir, a lluny, anys, li, veuen, la iglésia, etc.: realment costa un bon esforç de llegir-les naturalment i també, a voltes, de comprendre el que volen diure. També és complicat de donar una grafia catalana científicament rigorosa a sardismes o altros barbarismes que són ja part integrant de la nostra variant.
Però, com en cada tant també avui calqui u afirma públicament, és plausible un alguerès escrit en grafia italiana o en una grafia mixta, sense criteris científicament vàlids i sensats? I si fossi així, com se fariva per comunicar amb els milions de catalanoparlants i com nos tenguerívem de considerar respecte als Països Catalans?
La primera demana és retòrica i la resposta, òbviament, implícitament negativa.
L'acció de l'italià, sobretot en los últims cinquanta anys, per obra de l'escolarització de massa i la comunicació pública (televisió, ràdios, llibres, jornals, etc.) ha ja transformat progressivament l'alguerès empobrint-lo moltíssim i, si n'adoptéssim també el sistema gràfic, la bella llengua de Dant l'acabariva de matar. I la cosa pitjor i més absurda fóra que els algueresos mateixos, per ignorància i poca gana d'aprofundir l'argument, li forniriven estúpidament i voluntàriament l'arma pel cop de la gràcia: un suïcidi programat. L'adopció del codi ortogràfic català no pot ésser posada en discussió, perquè científicament la grafia catalana és l'única que és pròpia de l'alguerès i que, endemés, nos fa possible una comunicació amb catalans, valencians, gent de les Balears, del Rosselló, d'Andorra.

Passada l'ondada dels entusiasmes gramaticals de 100 anys enrere, trobem, després de la II Guerra Mundial, una certa activitat normalitzadora, més o manco important, i a voltes escrits teòrics sobre l'alguerès amb descripcions estructurals, sobretot de fonètica respecte a l'ortografia catalana, que, però, no són mai exhaustius.
Ja als anys cinquanta del Nou-cents hi ha dos cursos d'alguerès: al 1956 per iniciativa d'Antoni Ballero de Candia i al 1959 un curset d'Antoni Simon Mossa, que però han tengut una curta vida.
L'any 1964, al Petit compendi de la Doctrina Cristiana, reedició moderna i normalitzada del catecisme Arduino del 1850 a cura dels sacerdots Josep Sanna i Francesc Manunta, llegim un bilingüe -alguerès-italià- «Promptuari fonètic de l'alguerés», primera descripció moderna de les característiques fonètiques i morfològiques de l'alguerès amb l'adopció programàtica de la normativa fabriana.
És als anys 80 del s. XX que tenim la més gran quantitat d'activitats que estimulen la presa de consciència dels algueresos respecte a l'especificitat de la pròpia variant en l'àmbit de la normativa general i de la sua correcta difusió.
L'Escola de Alguerés Pasqual Scanu, inaugurada l'any 1982 per iniciativa de Josep Sanna i, després de la sua mort, continuada amb el treball d'Antoni Nughes, forneix una primera alfabetització a algueresos de totes les edats que hi vulguin anar a seguir els cursos. Però no se té notícia d'una teorització dels criteris de llengua escrita explícitament definits i fixats per l'ensenyament en aquesta Escola.
De l'any 1985 és l'edició de Lèxic militant, vocabulari bàsic en «catalano-algherese» a cura d'Antoni Arca. És un diccionari italià-alguerès, amb una sintètica introducció, en italià, a la grafia catalana, particularment en relació a la fonètica algueresa, i també a la morfologia.
Importantíssima és l'edició del Diccionari Català de l'Alguer (1988) de Josep Sanna, primer i consistent instrument amb ortografia normalitzada que posa orde, diguerívem, en la llengua, sobretot en la morfologia. De cada paraula estudiada se dóna també la pronúncia, l'explicació en alguerès del significat i se propon entre parèntesis la paraula que li correspon en català estàndard. Hi ha també una sintètica introducció descriptiva de l'alguerès i apèndix amb models de la flexió verbal.
Francesc Manunta articula una llonga descripció, en ortografia normalitzada, de les característiques peculiars de l'alguerès en la sua «Introducció històrico-lingüística» al primer volum de Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana (1988).
Lo mateix Manunta comença un curs d'alguerès l'any 1990, organitzat amb l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Historicocultural de l'Alguer, durant lo qual se distribueixen als alumnes, com a suports didàctics, fulls estampats que contenen una síntesi de cada llició i normes d'interpretació de la grafia catalana, amb exemples de la fonètica peculiar de l'alguerès. Després de la mort del capellà, l'any 1996, hi fa de mestre Guido Sari.
Un pas envant vers un reconeixement oficial de l'especificitat algueresa el fa un local Grup per a la Normativització de l'Alguerès que, l'any 1993, havia presentat a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans una Proposta per a la normativització del català de l'Alguer que demanava la integració a la normativa general d'una sèrie de formes peculiars alguereses, sovent comunes a altros dialectes catalans. La SF l'any 1996 l'accepta parcialment, fent-ne constar 13 solucions morfològiques alguereses a la sua publicació Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II, Morfologia (1998). La característica evident de la proposta enviada a Barcelona era, però, la fragmentació. Basada en la primera edició de la Proposta de l'IEC, no preteneva de definir un model de llengua estructurat de fer aprovar a la Secció Filològica, voliva solament que l'Institut reconeixessi oficialment peculiaritats alguereses i les integressi a la llengua comuna, resultat que ha històricament obtengut.

Però la llengua és també pràctica, més que teoria, i l'ús públic que se'n fa influeix en l'ensenyament.
Si considerem la revista de més longevitat i, doncs, de majors possibilitats d'influència en l'ús escrit de la nostra variant, L'Alguer (que comença les publicacions al 1988), i llibres de poesia i de cultura popular algueresa, tots d'autors formats a l'Escola Pasqual Scanu, deduïm que s'hi ensenya l'alguerès amb grafia catalana. Això, durant 20 anys, acosta moltes persones, no necessàriament alguereses, a la normativa general i lis hi dóna la consegüent possibilitat de poguer llegir i comunicar, també en un rudimental estàndard, amb els altros Països Catalans. O sigui que dóna oportunitat de comunicació més enllà del territori municipal de la nostra ciutat. Però, també en la llengua emprada en la revista L'Alguer no és rar llegir les mateixes solucions -per exemple morfològiques- escrites en maneres diferents al mateix número, sense que se'n pugui comprendre el per què, a part los errors tipogràfics. I això és natural, ja que tota una llengua entera no pot restar contenguda en la memòria d'una persona i és sempre necessari fixar a la pàgina escrita els criteris que li donen coherència i uniformitat i, doncs, funcionalitat.
Aquest fenomen de multiplicitat de solucions gràfiques pels mateixos casos de morfologia, per exemple, se retroba, si bé més esporàdicament i sobretot fent-ne una lectura diacrònica, també en les publicacions d'Òmnium Cultural de l'Alguer i del Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori, fonamentalment dirigides al món de l'ensenyament de l'escola pública. Així, doncs, l'Associació ha sentit del principi l'exigència de reduir al mínim los inconvenients que la memòria personal pot provocar naturalment, explicitant ja a la primera edició del llibret dels Contes de Tolstoi. Quadern de lectura i exercicis (1994) una petita part d'aquellos criteris, sobretot de fonètica, que donguessin punts ferms a l'aplicació d'un naixent model de llengua escrita per l'escola. Una exigència de funcionament pràctic, que consentissi un ensenyament vàlid, homogeni i científicament plausible i rigorós. La inspiració dels materials produïts d'Òmnium, citant paraules del primer coordinador del CRP Montessori, Andreu Bosch, era de crear i experimentar un model d'alguerès útil per l'escola: propondre el model, discutir-lo col·lectivament, posar-lo a la prova, corregir-lo i adaptar-lo progressivament quan se'n trobaven defectes i virtuts.
És un treball continuat amb els altros coordinadors, tots lectors de català a la Universitat de Sàsser, venguts després dels tres anys de l'iniciador Bosch a coordinar el Centre Montessori. Aqueix model, partit ja amb una bona base d'estabilitat, és aplicat a les llicions d'alguerès que imparteixen los components del Grup de Mestres del CRP, als materials de les nou edicions de l'Escola d'Estiu, al periòdic infantil Mataresies i als còmics Tintín al País de l'or negre, Pinocchio, Robin Hood, Heidi, Alí Babà, i ja de quatre anys als materials didàctics i als llibres de text del Projecte Joan Palomba. Una producció objectivament imponent de miliars de pàgines escrites en ortografia normalitzada que testimonia 10 anys de treball dedicat exclusivament a la introducció oficial, coordinada i generalitzada, de l'ensenyament de l'alguerès a totes les escoles.

Estudiant paraula per paraula tota la producció pública i per ús intern d'Ò.C.-CRP Montessori, és estada elaborada, doncs, una proposta de criteris de llengua escrita i és estada presentada a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans l'hinvern del 2000.
Aquesta proposta és estada aprovada oficialment amb una declaració del 12 d'abril del 2002, que és la que el lector té a mans.
Qui la llegirà hi trobarà principalment una sèrie de criteris de morfologia verbal i nominal, que representen solament una primera -consistent- aproximació a l'alguerès que creiem que se tengui d'emprar a les escoles i que, clarament, no arriben a cobrir tota la llengua.
S'és inclusa també una petita introducció de fonètica que però, més que descriptiva, és funcional a la interpretació de problemes conflictius d'ortografia i de morfologia, i a suggerir solucions pragmàtiques que donguin facilitat, coherència i més riquesa a la llengua de l'ensenyament. Per ex.: la peculiar neutralització en [i] de moltes ee àtones, com edat, pensió, etc.; la solució normalitzada de la pronúncia [l] de les ii dels casos d'aigua i de les formes del verb caure, com caic, caigui, caiguessi, caigut, etc.; la pronúncia o l'emmudiment de la r final d'una paraula que determina l'ús de la forma lo/los o el/els -alternança natural també que no sistemàtica en la llengua parlada, donats certs contextos de fonètica sintàctica,- de l'article que ve després; una llista pràcticament exhaustiva de les metàtesis; etc. Però aquesta sintètica secció no pretén d'explicar tota la fonètica de l'alguerès, vist que no se són considerats, perquè pràcticament sistemàtics i comunament acceptats, tots los rotacismes, probablement lo fenomen més extès i característic de la nostra variant, i ningú pensa d'escriure *munera, *ruró *parau, *sarurà, *ungra, *fror, *colda, *pal·là, *velt, etc. per 'moneda', 'rodó', 'palau', 'saludar', 'ungla', 'flor', 'corda' , 'parlar', 'parlar', 'verd'.
La flexió verbal hi és difusament estudiada, amb solucions ortogràfiques confrontades amb característiques similars d'altres variants (per ex.: la persona 1 del present d'indicatiu dels verbs sense desinència d'adjunyir al radical, com en lo català de les Balears i Pitiüses, i basada en los documents normatius de l'IEC del 1992 i del 1999) i abundància d'exemples. Tenim de diure que un model de la flexió verbal algueresa amb més de 130 verbs conjugats és en fase de publicació.
Hi ha, però, criteris que són provisoris, o sigui que són, al moment present, los que se són poguts aplicar a les escoles amb més poques dificultats i que però són susceptibles de canviament, si la pràctica de l'escola el farà possible (per ex.: l'adopció de la grafia dels pronoms nosaltros/es i però el correspondent feble mos, que pràgmaticament ha tengut més bona acollença en aquesta versió i no en la totalment normalitzada -i arcaica per l'alguerès- amb n; o les particularíssimes combinacions de pronoms febles com mo'l, mo'ls, mo'n, vo'l, vo'ls, vo'n i no les normalitzades nos-el, nos-els, nos-en, vos-el, vos-els, vos-en).
A la fi, una petita secció de lèxic reporta una sèrie de paraules de l'alguerès de diversa provinença (arcaismes catalans propis de la nostra variant, sardismes, castellanismes, italianismes) i d'empriu comú.

Per acabar, la llengua amb la qual són escrits los criteris és l'estàndard, ja que l'estàndard és la llengua d'ús normal de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Això no vol signficar, però, que l'alguerès tengui d'ésser ensenyat en estàndard, al contrari!
L'estàndard serveix als algueresos per comunicar fluidament amb tots los altros catalans de totes les terres i dialectes, per llegir jornals, llibres, revistes, veure la televisió o escoltar la ràdio, per intrnet, i és just que el coneixem més bé que podem. Però la nostra variant algueresa, amb perfecta dignitat, té d'ésser emprada constantment en tots los àmbits de la nostra vida quotidiana, respectant la sua especificitat i reforçant-ne la consciència, perquè no descompareixi per efecte de l'erosió provocada de l'ús pervasiu de l'italià ni s'anul·li en un estàndard que inevitablement fóra sentit com una cosa artificial en la comunicació intraalgueresa.

Aquest llibre, doncs, és un instrument a disposició de tots los algueresos que entenguin emprar la pròpia llengua en la vida quotidiana, sobretot en aquellos àmbits on té més menester de suport i troba tradicionalment més dificultats d'aplicació.

Luca Scala
Coordinador del Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori
Servici de Normalització Lingüística d'Òmnium Cultural de l'Alguer