El català de l'Alguer: presentació |
|
Si he de destacar algun aspecte que dóna cohesió al recull, sens dubte cal fer referència al grau de fiabilitat de les dades lingüístiques, sempre contrastades i comprovades sobre el terreny de la mà d'informadors d'un espectre social prou ample i divers, si bé una bona part d'aquestes dades ha passat pel sedàs de l'amic alguerès Luca Scala, sense l'ajut del qual no hauria estat possible aquesta recerca a l'entorn de la descripció sincrònica de l'alguerès. I és que l'alguerès ha canviat força d'ençà dels estudis i treballs d'estudiosos com Guarnerio, Palomba, De Giorgio Vitelli, Pais -tots ells referents obligats- i, fins i tot, de Kuen, autor d'aquell dens i imprescindible estudi «El dialecto del Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana» (1932-1934), una de les eines més útils i fiables pel que fa a la fonètica de l'alguerès, escrit contemporàniament a l'arreplega dels materials que serviren de base per a la informació algueresa continguda a l'Atlante Linguisico Italiano (1995-1996). En segon lloc, un altre aspecte que caracteritza aquests sis articles és la voluntat de contrastar les dades sincròniques amb la documentació històrica, seguint el camí traçat per en Joan Veny a Dialectologia filològica (1993) i, pel que fa concretament a l'alguerès, per en Rafael Caria. Sovint diacronia i sincronia s'encavallen, però sense perdre el punt de vista escollit. La documentació, especialment la relativa als registres de la Barracelleria algueresa (segles XVII-XIX), m'ha servit per aclarir alguns aspectes de la història social del català de l'Alguer. I és que no es pot parlar de sardització -ni menys encara de castellanització- de l'alguerès partint d'una base comparativa entre l'estat actual de la llengua i la d'altres llengües romàniques que hi han interferit. D'això, ja en parlo a la «Presentació» del llibre Els noms de la fruita a l'Alguer (1999), on considero que «l'estudi de l'alguerès requereix no únicament una comparació constant amb les altres modalitats dialectals de la llengua catalana, sinó també amb els parlars sards -en sentit ampli-, sense menystenir la incidència dels parlars italians» (o millor dit, italoromànics, com em féu notar el romanista José Enrique Gargallo). Estructurats en quatre apartats -sense comptar el glossari de veus alguereses-, «Història social del català de l'Alguer», «El lèxic alguerès», «Lingüística descriptiva» i «Llengua i publicitat a l'Alguer», els sis articles aplegats són una conseqüència directa del seguiment del curs de doctorat Descripció i variació del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona durant el bienni 1996-1998. Darrere dels sis articles hi ha la influència de sis mestres de la lingüística: l'Albert Bastardas, a qui dec l'enfocament ecosociolingüístic de l'evolució de l'alguerès; en Joaquim Rafel, que m'alliçonà sobre l'organització de les unitats lèxiques; en Joan Veny, a qui he d'agrair l'oportunitat d'haver pogut publicar l'estudi que em va suggerir al Bollettino de l'Atlante Linguistico Italiano; la Mila Segarra, per la claredat amb què em féu afrontar l'alguerès col·loquial; la Maria-Rosa Lloret, que m'ensenyà com aplicar la fonologia no lineal als canvis fonètics que giren a l'entorn de la cliticització pronominal de l'alguerès, i la Lídia Pons, que em féu descobrir les possibilitats sobre variació lingüística que ofereix l'ús de la llengua en la publicitat. A tots ells, doncs, vull dedicar aquest llibre i, de manera especial, a l'amic Luca Scala, un pou de saviesa sobre l'alguerès. Andreu Bosch i Rodoreda |
|